Kilimanjaro Mountain

Veure el Kilimanjaro era un gran somni, el cim d'Àfrica, de quasi 6000 metres i assequible diuen per a tots els muntanyencs. L'ascensió, a pesar de l'alçada, és més semblant a un trekking que una excursió d'alta muntanya.

Vam arribar per la tarda a Moshi, ciutat als peus del Kilimanjaro. Aquell dia estava tot núvol i no es veia ni rastre del cim. L'endemà... es va intuir. Només vam veure el seu perfil amb el cim nevat però la boirina ens tapava el paisatge tan aparentment bonic. Va ser qüestió de minuts!

Moraleja: que he SENTIT el Kilimanjaro (hem dormit als seus peus!), que l'he intuït, però que, si el vull VEURE de veritat, l'hauré de VIURE..!  Com moltes coses a la vida, o creus en elles a fe cega, o t'hi impliques del tot per formar part d'elles. La vida a mitges no val la pena ser viscuda.


Us convido a que busqueu imatges sobre el Kilimanjaro a internet. Ben segur que qualsevol de les que trobeu serà millor que la imatge que hem obtingut nosaltres des d'aquí. Grrrrr....

L'Àfrica ens regala lliçons cada dia... així que aquesta és la de la CONFIANÇA i IMPLICACIÓ.


Asante (Gràcies) Kilimanjaro!

Atravessant Tanzània, revivint el dolor

Long trip! 12h de camí fins Moshi, ciutat als peus del Kilimanjaro, més de 600 km per carreteres africanes plenes de bàdems i gent que circula amb tota mena de vehicles. El que més hi ha són busos que van de ciutat a ciutat, inclús de país a país (Kènia, Uganda, ...).

Hem vist moltes zones desèrtiques, agreujades per les poques pluges i pels conreus massius d’una planta semblant al margalló que fan servir per fer cordes, estores, etc.

                                    

Hem vist zones plenes de baobabs, cactus, i també mangos. Sovint els mango trees formen fileres a les vores de les carreteres. Segons ens han dit, és el que servia d’aliment als esclaus, i les mateixes llavors que llençaven s’han convertit ara en arbres.

Ens hem adonat per moments del dolor que contenen aquestes terres, dels milers d’esclaus que marxaven cap a terres llunyanes (30-60.000 l’any). Només l’home pot traficar amb els seus propis germans.

Quan en Francis ens ha dit que l’esclavatge encara continua vigent AVUI, hem començat el nostre viatge introspectiu cpa al dolor.

Els nostres ulls només filtraven patiment, esforç, duresa, injustícia...

Desenes de nens pels carrers sense anar a l’escola a pesar de ser dilluns, carregant aigua al seu cap des de la font del poble, fent de pastors, caminant carregats pels marge de la carretera, o anat a l’escola posant en risc la seva vida caminant a un metre de la carretera principal, inclús jugant amb una ampolla com si fos un cotxe. Dones carregades amb una branca immensa de plàtans i cara de gran esforç, venint del camp amb tota la collita al cap, persones arrossegant pedres, fustes, aigua, càrregues fins al límit de les seves possibilitats, vençuts per l’esforç...

I de cop, et veus tu assegut dins un cotxe del suposat primer món, confortable, segur, amb aire condicionat i que va aixecant una polseguera terrible, que encara embruta més de terre vermella les seves cases, vestits i rostres ... és llavors quan t’adones de les diferències, de la sort o la desgràcia, i t’entra un dolor profund al ser conscient de tal abisme. Semblem estar en dos móns a la vegada. Creiem que els que no hem suportat mai un treball físic tan extrem, no podrem entendre mai què suposa això. Tot i així, sí respectar-ho i ser-ne conscients.

El dolor ens connecta amb el nostre dol, amb el mateix dolor espiritual que sents quan veus un ésser estimat patir, semblant al que sentíem quan teníem a l’Elna als braços amb el seu cor bategant a més de dues-centes pulsacions. De fet, tots som UN, germans a pesar de races i religions, i mentre un sol de nosaltres pateixi, cap de nosaltres pot ser realment feliç.

Siguem conscients de tot això cada dia, i traslladem-ho als nostres gestos diaris. Deixem d’expoliar les matèries primeres d’aquests països, d’aprofitar-nos de la mà d’obra barata, i creiem d’una vegada per totes en les seves possibilitats de desenvolupament. Potser així, ells començaran a fer-ho.  

Per acabar de completar el dia, vam anar fins un poblet rural de Moshi a donar el condol a un dels estudiants claretians per la mort del seu pare. Estava tota la família reunida, esperant l'arribada de tots els fills i familiars, i immersos en el sentiment de pèrdua. Pole...

Missa del diumenge a la presó de Morogoro

Diumenge vam acompanyar el Pare Francis a la missa de la presó d'homes.
En anar cap allà ens intentava explicar com era la presó que anàvem a visitar, i com més detalls ens donava, més ens imaginàvem Alcatraz segona part...
Vam trencar totes les creences en arribar-hi. Ens deia que les cases per on passàvem eren dels policies, tot i que semblava un poble com molts d'altres, amb ramats pasturant, parròquia, nens pels carrers, etc. i no vam veure ni una sola tanca. Els 8 o10 presoners que van assistir a missa van arribar només escoltats per un policia i van seure compartint seient amb les famílies i nens dels treballadors, o sigui dels policies. De fet, només els vam poder distingir per la roba que vestien. Tot i estar complint llargues condemnes, quan els vam saludar i mirar als ulls despertaven una profunda tendresa. Tot plegat va ser una bonica experiència. En acabar, ens vam quedar un parell d'hores a jugar amb els nens, mentre el pare Francis anava a la presó de dones.
Us deixem algunes fotos.
 

Us deixem alguna foto més...
Aquesta nena ens va semblar idèntica a l'Elna amb un parell d'anyets més.
Va estar asseguda entre nosaltres durant la missa i es deia Therèse!
La vida et regala de vegades moments màgics... i de vegades només un mateix sap que ho són.

 

Què vols ser de gran?

Avui hem visitat el centre Amani, per a nens discapacitats.

En total hi havia 22 nens interns i en total són 60 els nens i nenes que reben classes de primària, secundària i altra formació segons la discapacitat que tenen (arts plàstiques, fusteria, etc).

Segons ens ha explicat un dels treballadors socials, les persones amb discapacitat estan molt marginades a l’Àfrica, també arreu del món. És una llàstima que es barregin certes discapacitats i que s’infravalorin ments brillants amb gran esperit de superació.

Un dels nois discapacitats d’avui, en Benedict, estudiant de secundària, ens ha donat la gran lliçó del dia. Per causa d’una malformació es desplaça amb tricicle, i si no, camina amb les mans. Estava pendent de tots i no s’ha perdut ni un minut de la nostra companyia. Una estona que hem estat parlant amb ell, li hem preguntat què volia ser en un futur. Ens ha contestat que vol ser director d’un centre com l’Amani, treballar per a les persones discapacitades. Great Benedict!, seràs el que tu vulguis ser, n’estem segurs! No només d’això, si nó també que ets un ésser complet i perfecte.

Amb un dels nens amb qui ens hem comunicat més ha estat amb en Fredy, un nen encantador i sord mut. Ha estat tan bonic prescindir del llenguatge, trencar barreres i creure que és possible escoltar amb la mirada, amb el tacte...

Una abraçada per a tots aquests àngels!

Si qualsevol de vosaltres teniu interès en conèixer el centre de prop, sereu molt ben rebuts a Amani. Necessiten sobretot professionals (fisioterapeutes, mestres d’educació especials, etc). 

27/8/2011

BAOBABS!

Baobabs!!!

Quina meravella d’arbre! Poques coses es poden dir davant de tanta majestuositat. Haver vist baobabs és un dels meus somnis fets realitat! Espero que trobem una estona per contemplar-los sense presses. El següent somni serà veure el Kilimanjaro!

Primera setmana a TZN!

Jamboooooooooo!

Tot just avui fa una setmana que vam arribar a Tanzània!

Els primers dies els vam passar a Dar Es Salam, ciutat dels embussos de trànsit, i capital econòmica del país. Vam estar tres dies a l’escola Claret de Kimara, barri als afores de la ciutat, fent activitats lúdiques pels nens i nenes de primària. L’acollida que hem tingut per part de la família Claretiana ha estat excepcional i el feedback amb els nens extraordinari.

De Dar, ens quedem amb una pila de bons records i molts moments compartits amb els missioners. Des de poder assistir a la missa infantil i massificada! del diumenge, com anar a visitar llocs turístics, com anar al mercat d’artesania i aprendre amb ells a regatejar, per no dir el kit bàsic de swahili que ens han posat a l’abast.

Fa tres dies que estem a Morogoro, ciutat d’interior. Estem allotjats al seminari claretià i cada dia anem a col·laborar en algun projecte. Durant dos dies hem estat a un orfenat de la zona rural portat per cinc monges i amb 54 nens des de 0 a 15 anys. Poques mans per tanta feina! Ha estat un regal poder jugar amb nens tan peques, canviar-los, dutxar-los, tenir els bebès en braços...

En orfenats com aquest t’adones que realment la vida, per alguns, és una lluita des dels primers dies d’arribar a aquest món. Hem vist molts nens amb malària als bressols, amb només un mes d’edat, tres mesos, ... i a mida que es fan grans, els més febles es defensen com poden dels més forts. Joguines que es llencen uns als altres al cap, esbatussades amb qualsevol pal o joguina, estirades als gronxadors... sempre és la lluita per aconseguir la joguina que vols, aquells braços que et gronxin, aquella dutxa tan esperada...

Per altra banda, aparentment en un orfenat sense normes com el que hem estat i amb ínfimes condicions d’higiene, m’adono de la solidaritat dels nens, de la seva honestedat, del seu respecte cap als grans i també entre ells. Tot i estar a una ‘jungla’ d’orfenat, ens quedem amb la divinitat d’aquests petits éssers.

Només cal que seguis a terra i et quedis quiet... ells vindran a treure el millor de tu, a tibar del fil de l’amor que va teixint el teu cor amb l’alegria del seu somriure.

Un cor africà

Estimats amics i família,

Des que l'Elna ens va deixar hem mirat d'esbrinar què pot seguir donant sentit a les nostres vides.
Trobar el sentit és un camí que pot ser llarg, ho sabem, i és complicat quan et sents buit, perdut, ingràvid...
Tot i així, estem amb la força suficient per emprendre nous reptes, o millor dit, deixar-nos portar.


De moment, hem fet cas a la llavor que l'Elna i Malí van sembrar dins nostre, i ajudats de la mà d'en Gaspar, marxem cap a Tanzània unes setmanes a cooperar amb les comunitats claretianes de Musoma i Morogoro. Allà estarem col·laborant en parvularis, escoles, algun orfenat si pot ser i, sobretot, deixant-nos guiar per gent de cor, els mateixos amics que ens van acollir a l'Índia. Tanzània sembla ser un país meravellós, ja us explicarem.


L'endemà de perdre l'Elna, es pot dir que vam sentir l'impuls de marxar a cooperar, encara amb els ulls inundats de llàgrimes. No obstant, vam voler deixar-ho madurar fins a tornar del Camí de Santiago. Us hem de dir que ens han passat moltes coses sublims aquests mesos i que sentim que l'Elna ens acompanya, n'estem segurs, i això ens fa sentir encara més confiats.


Aquest pas cap a l'Àfrica ens fa sortir de la zona de confort, ens fa donar un salt d'esperança, de llibertat, de valentia... Marxar no soluciona res, però sí és com seguir la intuïció que fer quelcom per l'Àfrica també és fer-ho per l'Elna. Conèixer una mica més Àfrica i nens i nenes com ella, també és com poder-la conèixer una mica més... Bé, esperem que tot vagi bé i que a la tornada poguem dir que ha valgut la pena. ...Prometem no apropar-nos als elefants...! :-)


Disculpeu-nos la manca de temps per acomiadar-nos personalment de cadascun de vosaltres.
Si Déu vol, marxem el dia 18 d'agost i tornem el dia 12 de setembre.
Una abraçada molt forta a tots i totes.
Us portem al cor! .... un cor africà??


Josep i Tere

18/8/2011