Long trip! 12h de camí fins Moshi, ciutat als peus del Kilimanjaro, més de 600 km per carreteres africanes plenes de bàdems i gent que circula amb tota mena de vehicles. El que més hi ha són busos que van de ciutat a ciutat, inclús de país a país (Kènia, Uganda, ...).
Hem vist moltes zones desèrtiques, agreujades per les poques pluges i pels conreus massius d’una planta semblant al margalló que fan servir per fer cordes, estores, etc.
Hem vist zones plenes de baobabs, cactus, i també mangos. Sovint els mango trees formen fileres a les vores de les carreteres. Segons ens han dit, és el que servia d’aliment als esclaus, i les mateixes llavors que llençaven s’han convertit ara en arbres.
Ens hem adonat per moments del dolor que contenen aquestes terres, dels milers d’esclaus que marxaven cap a terres llunyanes (30-60.000 l’any). Només l’home pot traficar amb els seus propis germans.
Quan en Francis ens ha dit que l’esclavatge encara continua vigent AVUI, hem començat el nostre viatge introspectiu cpa al dolor.
Els nostres ulls només filtraven patiment, esforç, duresa, injustícia...
Desenes de nens pels carrers sense anar a l’escola a pesar de ser dilluns, carregant aigua al seu cap des de la font del poble, fent de pastors, caminant carregats pels marge de la carretera, o anat a l’escola posant en risc la seva vida caminant a un metre de la carretera principal, inclús jugant amb una ampolla com si fos un cotxe. Dones carregades amb una branca immensa de plàtans i cara de gran esforç, venint del camp amb tota la collita al cap, persones arrossegant pedres, fustes, aigua, càrregues fins al límit de les seves possibilitats, vençuts per l’esforç...
I de cop, et veus tu assegut dins un cotxe del suposat primer món, confortable, segur, amb aire condicionat i que va aixecant una polseguera terrible, que encara embruta més de terre vermella les seves cases, vestits i rostres ... és llavors quan t’adones de les diferències, de la sort o la desgràcia, i t’entra un dolor profund al ser conscient de tal abisme. Semblem estar en dos móns a la vegada. Creiem que els que no hem suportat mai un treball físic tan extrem, no podrem entendre mai què suposa això. Tot i així, sí respectar-ho i ser-ne conscients.
El dolor ens connecta amb el nostre dol, amb el mateix dolor espiritual que sents quan veus un ésser estimat patir, semblant al que sentíem quan teníem a l’Elna als braços amb el seu cor bategant a més de dues-centes pulsacions. De fet, tots som UN, germans a pesar de races i religions, i mentre un sol de nosaltres pateixi, cap de nosaltres pot ser realment feliç.
Siguem conscients de tot això cada dia, i traslladem-ho als nostres gestos diaris. Deixem d’expoliar les matèries primeres d’aquests països, d’aprofitar-nos de la mà d’obra barata, i creiem d’una vegada per totes en les seves possibilitats de desenvolupament. Potser així, ells començaran a fer-ho.
Per acabar de completar el dia, vam anar fins un poblet rural de Moshi a donar el condol a un dels estudiants claretians per la mort del seu pare. Estava tota la família reunida, esperant l'arribada de tots els fills i familiars, i immersos en el sentiment de pèrdua. Pole...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada