Desfent el camí...

El viatge s’acaba. Estem desfent el camí cap a Dar Es Salam en cotxe amb el John i en Domi per agafar l’avió de tornada. Musoma-Mwanza-Dodoma-Morogoro-Dar Es Salam.

El paisatge de Tanzània és semblant que el d’anada cap a Moshi: àrid, de terra rogenca, esquitxat de grans baobabs, cases de fang a peu de carretera, de tant en tant alguns ramats, botigues improvitzades de tot tipus, gent que va amunt i avall per marge de la carretera: a peu, en bici o en piki piki (moto), quasi sempre carregats o compartint vehicle, portant altra gent de paquet. El que més ens dol: l’esforç sobrehumà i veure nens jugant al carrer.

Nosaltres hem canviat. Cada dia a l’Àfrica no passa envà. Aquesta terra et va calant els ossos i et transforma la mirada. El nostre cor batega amb força, i ens sentim connectats amb quelcom més enllà del que és visible.

Recordem les mirades de la gent, les paraules de benvinguda dels que ens han acollit, les estirades de braços i cames que ens feien els nens de l’escola, els salts d’alegria quan veien que anàvem a jugar amb ells, els sons dels seus djembés a la missa de les 6.30AM!, el menjar tan bo que ens han preparat totes les cuineres, els xapatis del matí, el txai amb sucre morè, deliciosos plats africans... No se’ns oblidarà tampoc veure un maasai assegut sota un arbre envoltat del no res. Meditant?, avorrit?, observant-nos? Per un moment m’hagués encantat estar a la seva ment i esbrinar què pensava i sentia. I l’elefant caminant de negra nit pel mig del Serengueti? Cap a on anava? Quina pressa tenia? Per què se li havia fet tard?

Hem conegut grans persones que volem recordar sempre i agrair-los el molt que ens han donat:

Per començar tots els amics claretians, en especial en John que ens ha acompanyat tot el viatge. Quin gran cor! En Martin, Sahaya i Immanuel que estan amb ell a Dar i són encantadors. En Francis, Charles, Wolfgang i Tadeus que vam conèixer a Morogoro i vam compartir bones estones. En Baskar, en Yesu, en Jones i en Stefane que ens han fet sentir com a casa a Musoma. I també a Mwanza: en Brito, Stefan i Pascal. També les Sisters: Therèse, Virgil, Angela, Elvin, Maria, ... de Dar, i Sister Elisa de Musoma. Totes elles un sol! A més, hi ha hagut moltíssimes persones més que volem agrair: en Domi (mecànic), l’Anthon (jardiner, quasi particular!), els mestres, cuineres, cuidadores, gent anònima que ens ha donat un cop de mà a Serengeti, l’Ezequiel i Stephan del centre St. Justin, i sobretot als nens i nenes que han fet sortir de nosaltres el que teníem tantes ganes de donar. GRÀCIES!

GRÀCIES A TOTS!

Us portem al cor!

Seguim per la carretera cremant gasoil i atrapant quilòmetres... ens falta cada vegada menys per arribar a Dodoma on farem nit. Caient la tarda, el paisatge s’omple de baobabs a banda i banda del camí. Cada vegada més! Sembla com si estiguessin venint a acomiadar-se de nosaltres... fins quan? Això no hi ha temps que ho esborri! Asante Sana!