El monstre del llac Victòria

Vam tenir la sort que en John fes servir els seus contactes per visitar una factoria de peix a prop de l’escola a la riba del llac Victòria. Es dediquen a l'exportació de la Perca del Nil.

Fa molt de temps que vam veure un documental que es diu ‘La pesadilla de Darwin’. Mireu-la si podeu. El resum que enllacem dura 10 min.

En resum, cap als anys 80, funcionaris del banc mundial van creure que la solució ideal pels països de la riba del llac Victòria era l’introducció de la perca del riu Nil, amb la qual esperaven aconseguir: aliment pels ciutadans, divises (per pagar el deute extern que els hi hem “enredat” a tenir), impostos (que omplin les sempre buides i moltes vegades corruptes arques estatals), sous dels treballadors, etc.

La realitat és molt diferent: la perca és un peix carnívor molt depredador que està acabant amb la majoria d’espècies del llac. El seu tamany pot esdevenir monstruós, fins als 200kg, tot i que els exemplars grans que es pesquen, ronden els 50-80 kg. Les factories que s’han establert solen ser de capital estranger (com la que hem visitat, propietat de l’Aga Khan), importen la mà d’obra qualificada (de països com l’Índia), i la mà d’obra nacional sol estar al peu de la cadena de producció. Tota la part aprofitable del peix es fileteja i s’envia per avió (fresca) o per vaixell (congelada) cap al primer món. Què és el que queda doncs aquí d’aquest peix? El cap, la pell i les espines, que és el que va cap als mercats locals. Sí, ho heu llegit bé, aquests “residus” són l’únic aliment que resta a la població del voltant del llac.

Quina despesa energètica tant descomunal suposa fer arribar a la nostra taula un filet de peix com aquest? Doncs brutal.

I al nostre país, quin valor comercial li donem?; doncs, la veritat és que poc. De vegades el veiem amuntegat a la secció del peix, en quantitats exagerades. M’agradaria saber quants kilos de perca s’arriben a llençar al final del dia a cada una de les nostres ciutats. Aliment que s’ha engendrat al cor de l’Africa, i que no servirà per combatre la fam d’aquest continent. Una vegada més, com fem amb tots els seus recursos naturals, l’expoliem sense deixar que s’autogestioni. “Pole” (ho sento) Africa, amb tot el meu cor...

Un amic del Congo

Tot just havíem arribat del Serengueti on havíem passat dos dies. El menjar havia estat escàs i les hores de son també. Quan vam arribar a Musoma, després de tants quilòmetres i aventura, ens va semblar com si arribéssim a casa. Vam descansar unes hores en un llit confortable, vam conèixer els equipaments de l’escola i internat, i el dinar ja ens esperava a taula. Com sempre, un munt d’olles de banda a banda de la taula, amb diferents plats per triar: arròs blanc, ugali, peix en suc, peix fregit (del llac Victòria), carn, puré de verdures, mongetes, bledes, ... de tot! El que no sabíem aquell dia és la sorpresa que ens trobaríem a la taula, que tot i la gana que teníem, era una persona: l’Stephane.

Provinent de Kinshasa (el Congo), l’Stefane està estudiant teologia per ser capellà. Només té 27 anys. Per nosaltres va ser com conèixer la més pura essència africana. D’ell brolla una força i amor apassionant pel seu país, per l’Àfrica i pel gènere humà. El seu somni és veure l’Àfrica unida, creient fermament en les seves possibilitats i exaltant les seves riqueses, naturals i humanes.

Ens va parlar del que està passant al Congo. De l’espoli i guerra que estem causant el primer món de minerals i pedres precioses (or, diamants, coltan, ) per abastir-nos de joies, mòbils, ordinadors... Es veu que estan fent un cràter immens d’on van treient cada dia infinites riqueses, a expenses de destrossar la natura i acabar amb vides humanes. També sobre la construcció de quatre preses enormes per generar electricitat a la zona de Katanga. Abans d’acabar de sopar, se’ns havia fet un nus a la panxa. Sentíem tant de dolor! La impotència ens invaïa. Com podem ser part de tot això? Ens trobàvem realment malament...

Heu de saber que a Tanzània cada dia hi ha talls de llum, tan de dia com de nit. De fet, hi ha moltes cases que no els afecta perquè no tenen electricitat. Quan no hi ha prou electricitat per a tots, es garanteix l’energia a les grans factories (multinacionals de la perca del nil, begudes famoses, companyies xineses, i moltes altres que ja us podeu imaginar, les de sempre). La pregunta és ¿quantes d’aquestes són africanes? ¿quantes d’aquestes generen riquesa pel propi continent? ¿la mà d’obra barata té algun valor afegit pel desenvolupament d’un poble?

L’Stephane parlava amb força, amb els ulls brillants, mirant al cel de tant en tant, com cercant l’esperança. El seu missatge ens va atrapar, com també el seu alt grau de consciència. Connectar amb persones així, de realitats tan diferents i d’un sentiment comú, és la mostra més clara que TOTS SOM UN. Seguirem en contacte amic! Com ja et vam dir, ets un guerrer amb gran vocació de servei. No et rendeixis mai! Et seguim!

Gràcies per inspirar-nos i regalar-nos aquests poemes:

AFRIQUE

Je t’aime Afrique,

Terre de mes parents

Terre de mes ancêtres

Je t’aime Afrique,

Je te souhaite paix, unité, développement et prospérité toujours et a jamais

Je t’aime Afrique!

TANZANIE,

Terre de paix,

Terre d’avenir

Je ne t’oblierai jamais

C’est toi qui m’as accueilli depuis mon apparition sur la terre des vivants

Tu m’as nourri du lait de tes vaches et des plantes de tes forets

Du poisson de tes eaux et de l’amour de ton peuple

Je ne t’oublierai jamais,

Tanzanie terre de paix et d’avenir!

StepnaneUyungu

Dia intens!!!

Pel matí a l’escola, per la tarda un nou orfenat!

Ara estem allotjats a l’escola claretiana Bakhati a Musoma, tocant el llac Victòria, un gran complex on hi ha 80 nens internats i centenars més que venen cada dia. També hi ha dispensari, maternitat i una granja!. Aquest matí hem estat a les aules amb els nens i nenes de primer i segon de primària. Han agrupat les dues classes del mateix curs i hem fet les activitats amb 80 nens alhora! Ens hi hem deixat la veu, la imaginació, hem gaudit molt de l’experiència i hem carregat piles amb els seus somriures... què més es pot demanar?

Després de dinar ens han preparat una trobada amb el claustre de professors. Estàvem ‘acollonits’ pensant de què parlaríem amb ells. De sobte, ens hem trobat tots els profes asseguts i nosaltres de ponents! Hem decidit canviar les regles del joc a l’estil Baldi: els hem convidat a seure en cercle i tot ha fluït de meravella. Hem parlat sobre molts temes: de l’ecologia emocional, de la missió, visió i valors, de la importància del joc per aprendre a relacionar-nos, de la passió del mestre i de com pot influir en els alumnes des d’una relació amistosa amb ells, del medi ambient, de la responsabilitat personal, dels problemes comuns que sorgeixen a l’aula, etc.

A cinc minuts d’aquí està el centre St. Justin, on hem anat aquesta tarda. És per a nens sord-muts i la majoria també orfes. Alguns tenen altres handicaps: ceguesa, síndrome de down, etc . Hi havia uns 80 nens de totes les edats que reben educació especial a l’escola de l’Estat però que els hi manquen molts recursos, sobretot bons mestres. Estan oberts a tota mena de col·laboració i ajuda. Tant els nens com els cuidadors i mestres són encantadors!

En poques paraules: hem flipat!!! Ens han rebut amb els braços oberts, hem jugat amb ells tota la tarda, adaptant els jocs, creant-ne de nous, fent bromes ... ens hem pogut comunicar tan bé! Ens han cantat l’himne de Tanzània amb el llenguatge dels signes. Què bonic! El seu agraïment sincer de cada un d’ells mirant-nos als ulls i posant-se la mà al cor ens ha tocat la fibra.

Per què us feu una idea, aquí en general molts nens no han tingut mai un globus a les mans. No tenen quasi material escolar, així que encara menys per a l’esbarjo. Ens han demanat que hi tornem, encara que només sigui mitja hora... la veritat és que no podríem marxar sense tornar-los a veure! Ens han robat el cor!

Tot i cadascun d’aquells nens i nenes, estan aquí per trobar la seva missió a la vida (potser la seva missió és despertar en d’altres força per superar-se), per construir el seu somni i fer-lo realitat, poden ser feliços si se senten compresos, integrats, escoltats, bàsicament estimats. I qui no?? La nostra humilitat ens permetrà mirar-los als ulls de tu a tu amb alegria, abraçar-los amb un mateix llenguatge i poder percebre la seva excel·lència. Ser acceptat i rebut per ells és un gran regal. No hi renuncieu. Això és vida! Hi ha molts racons com aquest ben aprop de casa nostra, a la nostra ciutat, al nostre barri...

Natura salvatge a Tanzània

Tant de temps mirant documentals d’animals de La2 i el 33, i qui ens ho anava a dir... Les vivències que hem tingut últimament ens han portat de nou a l’Àfrica, i de rebot, ens han ofert que, entre projecte i projecte de cooperació infantil, poguem visitar el cràter del Ngorogoro i el parc nacional del Serengueti.

Endinsar-nos per la caldera del Ngorongoro és com entrar dins l’Arca de Noé. En un espai relativament petit (20km de diàmetre) es troben convivint unes 25 mil espècies diferents –segons el nostre guia-, entre les quals estan la majoria dels grans animals africans. En només dues hores vam tenir la sort de podem contemplar zebres, elefants, gaseles, antílops, porcs salvatges (facoceros), i búfals. Llàstima de no haver vist rinoceronts (la cacera els ha fet minvar molt, inclús aquí) i els flamencs, que solen formar una gran taca rosada al llac del mig del cràter, i que degut a la sequera d’aquesta època, han emigrat temporalment al veí llac Manyara.

Cap a la tarda hem sortit en direcció al Serengueti, anant per una carretera que no s’acabava mai. Una posta de sol magnífica en l’horitzó infinit, i tot seguit el cel més estelat que hom es pot imaginar. I en plena nit, impassible, un elefant solitari caminant cap a ves a saber on. I una mica abans de parar, una hiena que a aquella hora, sortia del seu cau.

La tranquil·litat de la nit, es va anar trencant intermitentment, amb diferents sorolls peculiars, sent especialment impactant el “riure” de les hienes, al costat de la finestra on dormíem.

A l’endemà, un cop havent esmorzat, ens posem en marxa cap a la descoberta del Serengueti, ben acompanyats per un guia (“ranger”) que coneix els llocs idonis per observar animals, en aquesta vastíssima extensió de terreny pla, esquitxat de les famoses acàcies en forma de paraigües gegants (“umbrella trees”).

Vam estar de sort –segons ens han dit- per poder veure un lleopart menjant-se una presa (possiblement una gasela), una parella de guepards (“chita”) descansant a l’ombra d’una acàcia, una lleona solitària preparant-se per atacar uns antílops, una quantitat increïble d’elefants, moltes girafes, dos rius amb dos grups d’hipopòtams refrescant-se impassibles dins l’aigua, cocodrils (a la vora d’un d’aquests rius), un grup de quatre lleones esperant relaxadament l’arribada de la foscor, hienes, gaseles  i antílops en quantitats inimaginables, nyus, zebres i elefants també nombrosíssims, búfals, porcs salvatges, estruços, galls de guinea, perdius, grulles, diferents cigonyes, àligues, i d’altres ocells multicolors,...

I després d’aquest regal de la natura, la lliçó d’aquesta terra ens la van donar les seves gents, veien com afronten les dificultats i els problemes quan se’ls hi presenten, de manera tant diferent a com ho fem a casa nostra. Vam punxar dues rodes, i sols portàvem una de recanvi. Els del “primer” món trucaríem a la grua i esperaríem asseguts a la cuneta. Aquí la gent lluita de valent per sortir-se’n com sigui, i amb una generositat cap als altres que a casa nostra fa temps que hem perdut, conquerits per l’individualisme, mentre anem arreu amb el nostre cap ple de preocupacions. Tots els cotxes que van pasar es van aturar a ajudar-nos, i finalment vam poder acabar el nostre desplaçament fins a Musoma, a la vora del llac Victòria.

Gràcies Tanzània -i gràcies Àfrica-, per aquestes lliçons que tu i la teva gent ens doneu contínuament.

Kilimanjaro Mountain

Veure el Kilimanjaro era un gran somni, el cim d'Àfrica, de quasi 6000 metres i assequible diuen per a tots els muntanyencs. L'ascensió, a pesar de l'alçada, és més semblant a un trekking que una excursió d'alta muntanya.

Vam arribar per la tarda a Moshi, ciutat als peus del Kilimanjaro. Aquell dia estava tot núvol i no es veia ni rastre del cim. L'endemà... es va intuir. Només vam veure el seu perfil amb el cim nevat però la boirina ens tapava el paisatge tan aparentment bonic. Va ser qüestió de minuts!

Moraleja: que he SENTIT el Kilimanjaro (hem dormit als seus peus!), que l'he intuït, però que, si el vull VEURE de veritat, l'hauré de VIURE..!  Com moltes coses a la vida, o creus en elles a fe cega, o t'hi impliques del tot per formar part d'elles. La vida a mitges no val la pena ser viscuda.


Us convido a que busqueu imatges sobre el Kilimanjaro a internet. Ben segur que qualsevol de les que trobeu serà millor que la imatge que hem obtingut nosaltres des d'aquí. Grrrrr....

L'Àfrica ens regala lliçons cada dia... així que aquesta és la de la CONFIANÇA i IMPLICACIÓ.


Asante (Gràcies) Kilimanjaro!

Atravessant Tanzània, revivint el dolor

Long trip! 12h de camí fins Moshi, ciutat als peus del Kilimanjaro, més de 600 km per carreteres africanes plenes de bàdems i gent que circula amb tota mena de vehicles. El que més hi ha són busos que van de ciutat a ciutat, inclús de país a país (Kènia, Uganda, ...).

Hem vist moltes zones desèrtiques, agreujades per les poques pluges i pels conreus massius d’una planta semblant al margalló que fan servir per fer cordes, estores, etc.

                                    

Hem vist zones plenes de baobabs, cactus, i també mangos. Sovint els mango trees formen fileres a les vores de les carreteres. Segons ens han dit, és el que servia d’aliment als esclaus, i les mateixes llavors que llençaven s’han convertit ara en arbres.

Ens hem adonat per moments del dolor que contenen aquestes terres, dels milers d’esclaus que marxaven cap a terres llunyanes (30-60.000 l’any). Només l’home pot traficar amb els seus propis germans.

Quan en Francis ens ha dit que l’esclavatge encara continua vigent AVUI, hem començat el nostre viatge introspectiu cpa al dolor.

Els nostres ulls només filtraven patiment, esforç, duresa, injustícia...

Desenes de nens pels carrers sense anar a l’escola a pesar de ser dilluns, carregant aigua al seu cap des de la font del poble, fent de pastors, caminant carregats pels marge de la carretera, o anat a l’escola posant en risc la seva vida caminant a un metre de la carretera principal, inclús jugant amb una ampolla com si fos un cotxe. Dones carregades amb una branca immensa de plàtans i cara de gran esforç, venint del camp amb tota la collita al cap, persones arrossegant pedres, fustes, aigua, càrregues fins al límit de les seves possibilitats, vençuts per l’esforç...

I de cop, et veus tu assegut dins un cotxe del suposat primer món, confortable, segur, amb aire condicionat i que va aixecant una polseguera terrible, que encara embruta més de terre vermella les seves cases, vestits i rostres ... és llavors quan t’adones de les diferències, de la sort o la desgràcia, i t’entra un dolor profund al ser conscient de tal abisme. Semblem estar en dos móns a la vegada. Creiem que els que no hem suportat mai un treball físic tan extrem, no podrem entendre mai què suposa això. Tot i així, sí respectar-ho i ser-ne conscients.

El dolor ens connecta amb el nostre dol, amb el mateix dolor espiritual que sents quan veus un ésser estimat patir, semblant al que sentíem quan teníem a l’Elna als braços amb el seu cor bategant a més de dues-centes pulsacions. De fet, tots som UN, germans a pesar de races i religions, i mentre un sol de nosaltres pateixi, cap de nosaltres pot ser realment feliç.

Siguem conscients de tot això cada dia, i traslladem-ho als nostres gestos diaris. Deixem d’expoliar les matèries primeres d’aquests països, d’aprofitar-nos de la mà d’obra barata, i creiem d’una vegada per totes en les seves possibilitats de desenvolupament. Potser així, ells començaran a fer-ho.  

Per acabar de completar el dia, vam anar fins un poblet rural de Moshi a donar el condol a un dels estudiants claretians per la mort del seu pare. Estava tota la família reunida, esperant l'arribada de tots els fills i familiars, i immersos en el sentiment de pèrdua. Pole...

Missa del diumenge a la presó de Morogoro

Diumenge vam acompanyar el Pare Francis a la missa de la presó d'homes.
En anar cap allà ens intentava explicar com era la presó que anàvem a visitar, i com més detalls ens donava, més ens imaginàvem Alcatraz segona part...
Vam trencar totes les creences en arribar-hi. Ens deia que les cases per on passàvem eren dels policies, tot i que semblava un poble com molts d'altres, amb ramats pasturant, parròquia, nens pels carrers, etc. i no vam veure ni una sola tanca. Els 8 o10 presoners que van assistir a missa van arribar només escoltats per un policia i van seure compartint seient amb les famílies i nens dels treballadors, o sigui dels policies. De fet, només els vam poder distingir per la roba que vestien. Tot i estar complint llargues condemnes, quan els vam saludar i mirar als ulls despertaven una profunda tendresa. Tot plegat va ser una bonica experiència. En acabar, ens vam quedar un parell d'hores a jugar amb els nens, mentre el pare Francis anava a la presó de dones.
Us deixem algunes fotos.
 

Us deixem alguna foto més...
Aquesta nena ens va semblar idèntica a l'Elna amb un parell d'anyets més.
Va estar asseguda entre nosaltres durant la missa i es deia Therèse!
La vida et regala de vegades moments màgics... i de vegades només un mateix sap que ho són.